Hem fet una mala compra

Hem fet una mala compra

Article d’Opinió publicat per Ander Zurimendi, militant de la CUP

Justament és quan marxem fora de la nostra ciutat que ens adonem de com de semblant a qualsevol altre urbe. Camines per qualsevol ciutat veïna i et trobes les mateixes franquícies de roba (Zara, H&M, etc), de menjar ràpid (McDonald’s), de supemercats… Aquella sensació d’estar veient un escenari fals, de cartró pedra. Com pot ésser que el Centre de totes les ciutats sigui exactament igual?

Malauradament, Terrassa no s’escapa d’aquesta tendència. Ens els darrers anys hem vist com obrien més i més supermercats: Condis, Mercadona, Dia, La Sirena, Clarel, Suma, Aldi… Avui en dia n’hi ha prop de 90, segons un senzill càlcul fet mitjançant internet. Tot i així, a principis de legislatura vorejaven en els 50. L’herència d’aquest l’ajuntament també és el nou centre comercial (Terrassa Plaça), a banda de la proliferació de botigues de menjar ràpid (McDonalds’ a la rambleta del Cine Doré, però també Fosters i pizzeries) i de les cafeteries franquícia de brioxeria precongelada (365, Granier, Dori Dori, Macxipan…).

Tenim així ciutats intercanviables, unes per les altres. Homogènies. Però no és un queixa estètica. El rerefons és que la seva proliferació ha comportat la destrucció (paulatina) del comerç de barri. Molts partits han anunciat aquests dies les seves propostes de defensa de les botigues locals (en el marc de la campanya electoral), però tot queda en bones intencions: Hi donen suport, però no gosen atacar l’arrel del problema. I la realitat és obstinada: Donat que la gent gasta més o menys el mateix, l’obertura de nous supermercats no fa que la gent compri més, sinó que ho faci a altres llocs. El «mix comercial», li diuen amb pompositat. Però que no ho veuen, que molts de barris han quedat sense botigues?

I sense elles, ens quedem sense espais de socialització, on fer xarxa veïnal, on crear sentiment de barri. També s’empitjora l’Espai Públic en els sentit més literal: Els carrers es desertifiquen, amb locals buits (seguits un darrere de l’altre) fent un continum. És el cas de part del carrer Sant Pere, que se suposa que passa per ser una de les vies comercials de la ciutat. Xarxes humanes. Teixit local. També perd el patrimoni sentimental de la ciutat (la merceria La Esmeralda, la jugueteria Edima…). I no només immaterial, també físic: El patrimoni estètic, gràcies als rètol de l’entrada i els aparadors interiors.

Tanmateix, les coses no passen perquè sí. Tenen causes que les expliquen. Si l’any 1998 havia a l’Estat espanyol 95.000 botigues, l’any 2004 s’havia reduit a 25.000, apunta l’estudi de García y Rivera (2007). Igualment, segons un estudi de la Universitat de l’Estat de Iowa als EUA (1997), els petit municipis poden perdre fins al 47% del comerç local en tan sols 10 anys d’ençà l’obertura dels hipermercats. Així que té greus conseqüències pels comerços existents, ja que les botigues que venen aquestes mateixes mercaderies no poden competir amb les grans cadenes i veuen dràsticament reduïdes les seves vendes.

Ep! I si desapareix el petit comerç, disminueixen també els ingressos a la comunitat, ja que la compra a una botiga de barri, a diferència de la compra a una gran superfície, repercuteix en major mesura a l’economia local. Un tercer estudi, en aquest cas de Amigos de la Tierra, apunta que un 50% dels beneficis en el comerç a petita escala acaba retornant al municipi, normalment mitjançant la compra de productes locals, salaris de les treballadores i els diners gastats a d’altres negocis. Mentre que les empreses de la gran distribució reinverteixen tan sols un esquàlid 5%.

En canvi, els supermercats empitjoren les condicions laborals de la seva plantilla a Terrassa. Venen mercaderies produïdes a l’altre part del món, i per tant, cal gastar molt petroli d’avió en el seu transport fins a Terrassa. Així que són insostenibles ecològicament. A més a més, habitualment paguen malament als productors en origen, aprofitant-se de la seva posició de força (si no et compro a tu, ja li compraré a un altre).

Entre el 68% i el 80% de la compra alimentària la fem al supermercat. Només el restant poc més del 20% és, doncs a botigues. Però és que a més a més tenen un monopoli: La major part de la quota de mercat la concentren tan sols 6 grans empreses de distribució alimentària: Mercadona, Carrefour, Eroski, Dia, Alcampo i El Corte Inglés.

El fet que siguin tant poques empreses els dóna poder per triar els preu al que pagaran el producte dels camperols i pagesos (cada vegada menys), així com el preu que hem de pagar els consumidors (cada vegada més car). És, doncs, la coneguda com “teoria de l’embut”: Unes poques empreses tan un tap entre els dos sectors realment vàlids: Productors i ciutadans.

I també decideixen quins aliments ens posen a la venda. En el cas dels supermercats, evidentment, són escassíssims els exemples de productes de la comarca. Així que si vols aliments de Terrassa, Ullastrell, Castellbisbal… O qualsevol altre punt de l’horta del Vallès… ja pots girar cua. I com que no ofereixen aquestes productes, però cada vegada més gent compra als supermercats, la conclusió és evident: Destrueixen la pagesia local. Sembla que ens donen tota la llibertat del món, però realment tot està pautat. Juguem amb les cartes marcades.

Author: CUP Terrassa

CUP Terrassa

Deja un comentario

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.